Espoli al Museu de Lleida

Si es consuma el que el president de la Generalitat va garantir al seu homònim aragonès en una carta el dia 23 de gener, el país perdrà 92 objectes d'un valor sense preu que pertanyen al bisbat de Lleida a tots els efectes, inclòs el jurídic. Lleida té títols notarials de propietat d'aquestes peces, que la diòcesi de Barbastre-Montsó reclama des que es va annexionar 111 parròquies del bisbat català. Les obres estan catalogades segons la llei de patrimoni cultural català i protegides per un decret d'unitat museística, i no poden sortir de Catalunya.

Maragall assegurava en la carta que "retornaria" els objectes, un terme que no havia usat mai la part catalana. Però, retornar a qui? Les peces de Saidí, Tamarit, Banavarri... no aniran a les parròquies, sinó a Barbastre, trencant uns vincles culturals i 800 anys d'història que donen sentit al conjunt museístic. Algunes obres van anar a aquests pobles des de la Seu de Lleida, quan Felip V la va convertir en caserna. El president, obligat a canviar cromos després de l'Estatut i Salamanca, ha ordenat buscar algun subterfugi per lliurar les obres sense descatalogar i ha designat un tècnic perquè ho faci: el secretari general de Presidència, García Bragado. Que, per a més indicacions, és aragonès. Al capdavall, Lleida queda a la distància còsmica de 160 quilòmetres de la plaça de Sant Jaume.

Aquesta és, com ja és habitual en el nostre paisatge, una història de manipulacions, patrioterisme hispànic, dictàmens apanyats i comissions manipulades, amb el PP i la Conferència Episcopal disparant tota la seua artilleria, i, ai las!, amb la Generalitat, la ministra de Cultura i el PSC assegurant que "això és un afer entre bisbes i no s'hi pot fer res", mentre silencien que el dret canònic no té cap validesa jurídica a Espanya. Al còctel s'hi afegeix un element totpoderós al Vaticà de Wojtyla i Ratzinger. ¿O no recordem que Josemaría Escrivá -el sant més veloç de la història- va nàixer a Barbastre i que Torreciudad, el gran santuari de l'Opus Dei, queda dins el bisbat? L'annexió de més de la meitat del bisbat de Lleida el 1995 i el 1998 va salvar aquesta diòcesi d'una desaparició segura: amb 35.000 habitants era una de les més desvalgudes d'Espanya i ara s'ha convertit en la segona d'Aragó.

La diatriba va començar sent ministre de Justícia (el responsable de les relacions amb l'Església) Juan Alberto Belloch, avui alcalde de Saragossa, que va acusar Lleida de catalanitzar la part aragonesa de la diòcesi. La Conferència Episcopal, llavors presidida per l'arquebisbe de Saragossa, Elías Yanes, va recomanar-ne la partició al Vaticà. En la decisió hi van intervenir dos nuncis: Tagliaferri i Kada. Tots dos van merèixer rèpliques contundents de Jordi Pujol, llavors president de la Generalitat, per fer al·lusions contínues al "exacerbado nacionalismo catalán". La Nunciatura va emetre el 29 de juny de 1998 un decret anunciant que "el patrimonio artístico procedente de las parroquias desmembradas y que se encuentra actualmente en Lleida, está a título de depósito y no de propiedad, mientras la diócesis de Lleida pruebe lo contrario en cada caso; por lo que debe devolverse".

El bisbat de Lleida diu que aquest decret "fa una presumpció diabòlica contrària a dret": no té en compte els títols legítims, però, a més, el que atorga la propietat és la possessió ininterrompuda, publica i pacífica de les obres, que el dret civil marca en sis anys. I les peces són a Lleida des de finals del XIX! Després d'una llarga història de comissions que donaven sempre la raó a Barbastre "sense voler escoltar ningú", en paraules dels juristes lleidatans, el nunci va designar un jutge executor per al cas: l'extremeny Silverio Nieto. "Vam sortir de la paella per caure a les brases i estem a punt de sofrir un espoli", diuen. Lleida té proves que 4 de les peces reclamades procedeixen de parròquies catalanes i n'ha remès la documentació a Nieto, que ha contestat: "Es irrelevante la procedencia de las piezas, puesto que su ingreso en el Museo de Lleida está acreditado". La directora del museu, Montserrat Macià, ensenya aquesta resposta amb estupor, "hem arribat a un punt en què ja no es preocupen ni de la coherència: tots els dictàmens van encaminats a donar les obres a Barbastre, peti qui peti".


Eugeni Casanova
Escriptor i periodista

AVUI (28/2/06)